La terra i tu sou el mateix neguit
camines sol, potser més sol que mai
desconcertat, com qui se sap perdut
i crida molt i no se sent la veu.
El temps et fuig, i tot l’enyor dels dits
se’t torna incert i fatigós camí,
que no saps pas on du, si porta enlloc.
Exiliat al teu mateix recer
mires el buit i et veus desmesurat.
Plantat al lluny com un estrany ninot
no pots tornar, bé prou que t’ho han dit.
També t’han dit que et costarà seguir
i ben mirat ja ho saps, viure és això.
Si algú t’ho diu a l’inrevés, menteix
la terra i tu sou el mateix neguit.
