Aquest malson de créixer esgotadorament
dins d’un cos endurit
ple de bonys i d’arrugues, que cap pluja no estova.
Tants inútils records, el vent, les coses tendres,
afeixuguen la sang.
I cruix a cada pas tota la baluerna,
al capdavall, el cos s’adaptarà
al rectangle de fusta del taüt.
Res no deforma tant com la vida mateixa
